|
La
història dels actuals esporlerins té el seu inici l'any
1229 quan les tropes catalanes conqueriren la ciutat musulmana de Medina
Mayurqa. Després de la conquesta començà el repartiment,
Esporles correspongué al cavaller Nuno Sanç, el qual morí
sense descendència i el terme municipal passà a la porció
reial.
La Batlia d'Esporles
estava formada per les valls de Banyalbufar, Superna, Bunyolí i
Esporles. La població va anar concentrant-se als voltants de l'església
Parroquial ja a finals del S. XIII, on tradicionalent es coneix per Vila
Vella.
Esporles compartí una mateixa administració amb el Municipi
de Banyalbufar fins a mitjan S XIX, encara que les relacions entre ambdues
poblacions per tenir la seu de l'administració suposaren molts
problemes al llarg dels segles.
El sistema Municipal estava en mans d'una junta de Prohoms: El Batle Reial,
els Jurats, els Consellers i el Clavari.
L'Església, com a qualsevol poble medieval fou molt important,
i era en realitat l'aglutinadora de tota la vida municipal. La primera
església de la parroquia d’Esporles, citada ja a 1248, fou
bàsicament una senzilla construcció, d’estil gòtic
primitiu i probablement d’una sola nau. Al segle XVI disposava de
tres altars, entre els quals destaca el de la Mare de Déu del Roser
i el de Sant Antoni. La segona església fou bastida al segle XVIII
–s’inagurà el 1720- i fou promoguda pel rector Joan
B. Vanrell. El temple actual, iniciat el 1904 i beneït el 1923, es
basà en un projecte de l’arquitecte Gaspar Bennàssar,
i respon a línies neogòtiques amb les quals l’arquitecte
volia retre un homenatge a la catedral, la Llonja i Santa Eulalia. La
Parròquia d'Esporles va tenir tres esglésies sufragànies:
Banyalbufar, S'Esgleieta i Establiments.
Els esporlerins participaren tant a la Revolta Forana de 1420 com a les
Germanies de 1520, ambdues sublevacions suposaren el saqueig de diverses
possessions que estaven en mans de ciutadans.
L'economia bàsica durant tota l'època medieval i moderna
fou l'agricultura.
A la segona meitat del sXIX començà a canviar l'Estructura
social i econòmica del Poble, a través del sorgiment d'una
incipient indústria textil..
La Industria tèxtil d'Esporles es convertí en una indústria
capdavantera a l'illa. Va desaparéixer a principis dels anys seixanta.
La incipient industrialització afavorí en gran mesura l'organització
del moviment obrer, que provocà la formació de grups republicans
primer i del socialisme més tard. L'enfrontament entre conservadors
i progressistes a nivell polític es manifestà durant la
Segona República i la Guerra Civil. Esporles fou un dels pocs pobles
que oposà resistència a l'aixecament contra la República.
Les consecuències de la Guerra repercutiren amb més intensitat
en aquest Municipi, donada la importànciaque tenia el moviment
obrer.
Amb la restauració de la Democràcia, els partits de Centre-dreta
obtengueren majoria l'any 1977; aquest predomini es va mantenir fins les
Generals de 1982, en que guanyaren les esquerres. Des d'aquest moment
fins 1991, hi ha un clar predomini del PSOE. A partir de les eleccions
de 1991 les esquerres es divideixen i es produeix un augment important
del vot conservador, fets que han provocat que Jaume Pou Reynés
(PP) ocupi la batlia desde 1996.
Esporles: del
llatí sportulis, que vol dir “senalla”. Sembla que
aquest nom es deu a la implantació a la zona d’una artesania
de llata de palma, basada en el garballó.
S’Esgleieta: deriva de l’antic diminutiu d’esgleya,
que significa “església”.
El
municipi està situat al sector occidental de l’illa i ocupa
part del vessant meridional de la Serra de Tramuntana, entre els termes
de Valldemossa, Palma, Banyalbufar i Puigpunyent. S’estén
al llarg d’una superficie de 35’73 km2. La població
arriba a 4372 habitans el 2004, fet pel qual es desprèn una densidat
de població de 122,36 hab/km2.
Compta amb els nuclis d'Esporles, s'Esgleieta i les urbanitzacions de
Ses Rotgetes i Es Verger.
La Vila situada
al fons de la Vall d'Esporles, ocupa una superfície aproximada
de 90,4 Km2.
El relleu muntanyós (muntanyes i comellars), conflueixen majoritàriament
a la Vall d'Esporles. Té la Cota màxima de 890 m. a l'Oest
del terme, al vessant Oriental de la Mola de Planíssia, i la mínima
(100m.) a l'extrem est, al torrent d'Esporles, que és el receptor
de quasi la totalitat de les aigües superficials del terme.
|
